“El Cant de la Sibil·la”

 

  • Intèrpret:
    • Mar Grimalt
  • Percussió:
    • Núria Andorrà
  • Orquestració:
    • Quartet Brossa
  • Piano:
    • Xavi Lloses
  • Direcció i realització:
    • Lluís Danés
  • Direcció musical i arranjaments:
    • Xavi Lloses
  • Direcció de fotografia:
    • Anna Molins
  • Muntatge
    • Marc Mitjà (AMMAC)

Aquesta joia del nostre patrimoni és un drama litúrgic amb cant gregorià que anuncià la fi del món i va estar amenaçat arran de la celebració del Concili de Trento (1545-1563). Res estrany tractant-se d’una escenificació amb arrels paganes en la Grècia clàssica. Moltes esglésies deixaren de fer la representació, però es va conservar íntegra a l’Alguer i Mallorca. La transmissió oral va fer que la tradició es mantinguera igualment a diversos indrets. I el treball al segle XIX de folkloristes conscienciats va contribuir a la recuperació i l’extensió de la representació arreu de tot el domini lingüístic. “El cant de la Sibil·la” va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2010.

L’escenificació se celebra normalment després de les matines i abans de la missa del gall, vinculada l’adoració dels pastorets i dels Reis d’Orient, amb la sibil·la Eritrea cantant uns versos que anuncien els senyals del judici final i l’adveniment de Crist. “El cant de la Sibil·la”, també anomenat el “Senyal del Judici” a l’Alguer, inclou una cançó cantada per una veu blanca, sovint sense acompanyament instrumental, enmig d’una posada en escena solemne. La melodia és d’origen gregorià amb un text que comença amb la frase “Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici”, traduït al català el segle XIII. La versió algueresa és un llarg text narratiu, però també hi ha, entre altres, una versió més sintètica de la mallorquina Maria del Mar Bonet. Amb diferents mirades, en tot cas, es tracta d’una de les tradicions més compartides entre els territoris de parla catalana.

En la fantàstica relectura per a la pel·lícula dels II Premis El Temps de les Arts, la cantant Mar Grimalt, amb una escenografia molt bella i etèria que evoca la tradició, entona aquests primers versos en solitari fins que irrompen amb força, precedits d’uns teclats solemnes, les percussions de Núria Andorrà i les cordes enèrgiques del Quartet Brossa. Versió atrevida i molt modernitzadora que inclou arranjaments electrònics i un tractament digital de la veu en la línia de l’experimentació recent de la música d’arrels. Una meravella.