“El rossinyol”

 

  • Intèrprets:
    • Gemma Humet
    • Maxime Cayuela
  • Percussió:
    • Núria Andorrà
  • Orquestració:
    • Quartet Brossa
  • Piano:
    • Xavi Lloses
  • Direcció i realització
    • Lluís Danés
  • Direcció musical i arranjaments:
    • Xavi Lloses
  • Direcció de fotografia:
    • Anna Molins
  • Muntatge
    • Marc Mitjà (AMMAC)

En un viatge musical a les arrels, concebut també amb visió de conjunt, no podia faltar aquesta peça, una cançó tradicional d’origen rossellonés que forma part de la tradició lírica de les balades de malcasades, noies que s’havien de casar de mala gana per pactes familiars. Per això aquests versos: “Encomana’m a la mare / rossinyol, / i a mon pare no pas gaire, / (…) Perquè m’ha mal mariada, / rossinyol, / a un pastor me n’ha dada (…)”.

També coneguda com “Rossinyol que vas a França”, “El rossinyol” es va documentar per escrit per primera vegada en el Romancerillo catalán de Manuel Milà i Fontanals, del 1882. A principis del segle XX, el tema s’incorpora en composicions de tot caire, formant part per exemple de la sardana Catalunya avant (1910) d’Enric Casals, entre més. I en època més recent va ser motiu d’inspiració per a cantants com Joan Manuel Serrat, Joan Báez o Nana Mouskouri, versions que ajudaren a fixar el tema en l’imaginari popular i a projectar-lo internacionalment. Fins i tot Xavi Lloses té una atrevida versió amb Refree publicada en Cançonetes per la bressola (2011).

En la nova versió per als premis El Temps de les Arts, un teclat greu de Lloses introdueix la preciosa veu del jove cantant Maxime Cayuela, a qui acompanyen de seguida les cordes del Quartet Brossa i una bonica línia de piano. I en el vers de la “mal mariada” entra la veu de Gemma Humet, amb boniques giragonses vocals i uns arranjaments electrònics que enganxen aquest tema tan tradicional a la contemporaneïtat.

El duet amb Cayuela i Humet i el crescendo instrumental, amb les percussions de Núria Andorrà entrant en joc, acaben, finalment, portant la peça a moments d’etèria i esplèndida bellesa. Que fan desitjar que el tema no acabe mai. Una relectura d’una part bella i esplèndida del nostre patrimoni musical compartit.