«Els Segadors»

 

  • Intèrpret:
    • Roger Mas
  • Percussió:
    • Núria Andorrà
  • Orquestració:
    • Quartet Brossa
  • Piano:
    • Xavi Lloses
  • Direcció i realització
    • Lluís Danés
  • Direcció musical i arranjaments:
    • Xavi Lloses
  • Direcció de fotografia:
    • Anna Molins
  • Muntatge
    • Marc Mitjà (AMMAC)

Aquest és un dels temes cabdals per arrodonir el relat que Lluís Danés volia transmetre amb la pel·lícula. Però afrontar una nova versió de l’himne nacional oficial de Catalunya, “Els Segadors”, no és fàcil, per la quantitat de vegades que ha estat visitat: hi ha enregistrades al voltant de 150 adaptacions, de les més ortodoxes o esperables a càrrec de diferents figures de cançó en català fins a la relativament recent de la formació nord-americana de rock metàl·lic A Sound of Thunder. Hi ha en el llistat alguns divertiments i curiositats, però la lectura de les versions és gairebé sempre política.

No pot ser d’una altra manera. La cançó, amb origen en la Guerra dels Segadors en el segle XVII, va començar a fixar-se finals del XIX, amb una lletra molt patriòtica d’Emili Guanyavents que emprava elements de la tradició oral. L’any 1900 ja en tenim un primer enregistrament del tema, tot i que es va haver de recórrer un llarg camí per fixar “Els segadors” com a himne de Catalunya, el 1993.

L’enèsima visita a l’himne en El Temps de les Arts, tanmateix, no és una revisió qualsevol. D’una banda, per un potentíssim concepte visual: el primer que veiem és la percussionista Núria Andorrà fent una introducció en un petit camp de blat en forma de cercle, imatges intercalades amb la Dansa de la Mort de Verges. Amb això, queda fixada la mirada de l’espectador tot just quan la granulosa i poderosa veu del cantautor Roger Mas entona els primers versos des del mateix camp de blat: “Catalunya triomfant, / tornarà a ser rica i plena. / Endarrere aquesta gent / tan ufana i tan superba”.

L’inici del tema és calm, amb inquietants efectes sonors d’Andorrà que acompanyen una línia de piano de Xavi Lloses, les cordes encara tímides del Quartet Brossa i la veu tranquil·la de Mas. Podríem dir que és una versió sòbria, continguda. Però si gratem, es transmet alhora el dramatisme i el significat de la lletra, un cert punt ràbia continguda en el concepte enigmàtic de Lloses i la interpretació de Mas. Un “Els segadors” molt imbricat amb el signe dels temps.