“La Muixeranga”

 

  • Intèrpret:
    • José Manuel Guinot
  • Dolçaina:
    • Pau Puig
  • Intèrpret:
    • Miquel Gil
  • Percussió:
    • Núria Andorrà
  • Orquestració:
    • Quartet Brossa
  • Piano:
    • Xavi Lloses
  • Direcció i realització
    • Lluís Danés
  • Direcció musical i arranjaments:
    • Xavi Lloses
  • Direcció de fotografia:
    • Anna Molins
  • Muntatge :
    • Marc Mitjà (AMMAC)

Una de les peces amb més contingut simbòlic de la banda sonora dels II Premis El Temps de les Arts és «La Muixeranga», que en la pel·lícula va precedida d’un fragment procedent de les músiques del Misteri d’Elx. Es tracta d’un pròleg ben especial, una peça cantada per José Manuel Guinot, una de les més belles i reconeixibles d’una tradició molt singular i amb arrels molt profundes, la qual cosa connecta de manera molt directa amb l’esperit de recerca cap a dins, cap a l’intern, de la pel·lícula.

Una vegada interpretada aquesta música ancestral i commovedora, entra en joc la dolçaina de Pau Puig, en una mena d’intro espectral i misteriosa, acompanyada d’arranjaments electrònics, a partir de la qual comença «La Muixeranga», vehiculada per la veu de Miquel Gil, amb imatges de fons de l’agrupació muixeranguera Nova Muixeranga d’Algemesí. De fet, en origen és una de les melodies que sonen durant el «Ball de la Muixeranga» i que, en aquell context, es titula «Dansa plàstica». És una peça de gran bellesa, feta per a tabals i dolçaines de compositor desconegut, que va ser documentada al segle XVII, tot i que podria ser de la centúria anterior o de més lluny encara.

Un altre fragment musical, al qual els arranjaments de Xavi Lloses i la interpretació del Quartet Brossa, més la melodia taral·lejada per Miquel Gil, transporten a una altra dimensió, que ens apropa a les arrels. Els orígens i usos muixeranguers són fonamentals, però la cançó també té una significació més propera a nosaltres, la de ser un himne alternatiu del País Valencià, una melodia solemne que Joan Fuster proposava que representara tots els territoris de parla catalana. En un film que és una celebració de la cultura compartida i que commemorava també el centenari de Fuster, és un tema que no podia faltar.

Cal dir que de la peça s’han fet moltes versions, però l’actualització per als II Premis El Temps de les Arts, amb pròleg inclòs del Misteri d’Elx, figura de segur entre les més polides i impactants.